Dos articles recents confirmen els riscos de la rosiglitazona (Avandia).

Una metanàlisi publicada el 2007, sobre 42 assaigs clínics de 24 setmanes o més de durada, va revelar un augment significatiu del risc d’infart de miocardi amb rosiglitazona i un increment de la mortalitat cardiovascular en el límit de la significació estadística (NEJM 2007;356:2457-71). Aquestes troballes s’afegien al risc descrit de fractures associat a l’ús de glitazones. En una actualització d’aquesta metanàlisi, amb 56 assaigs clínics, s’hi ha observat un augment significatiu del risc d’infart de miocardi, però no de la mortalitat cardiovascular ni de la mortalitat per totes les causes (Arch Intern Med 2010;28 juny).

En un estudi retrospectiu de cohorts en més de 200.000 pacients de més de 65 anys, els tractats amb rosiglitazona o pioglitazona van ser seguits fins a 3 anys. En comparació dels tractats amb pioglitazona, els que rebien rosiglitazona tenien més risc d’ictus, d’insuficiència cardíaca i una mortalitat més elevada (JAMA 2010;304(4)).

Fa uns mesos un informe del Comitè de finances del Senat nord-americà va revelar que el laboratori fabricat de rosiglitazona coneixia els possibles riscos cardiovasculars anys abans que es fessin públics i no en va alertar els pacients ni les autoritats reguladores (notícia març 2010). Aquestes irregularitats plantegen la necessitat de canvis en la regulació de medicaments (BMJ 2010;340:785-9).

Aquestes dades confirmen la relació benefici-risc desfavorable de la rosiglitazona (Butll Groc 2007;20:13-6). Atès el risc d’efectes greus a canvi d’efectes beneficiosos més que dubtosos, no sembla justificable que la rosiglitazona continuï al mercat (JAMA 2010;28 de juny).

Els antagonistes del receptor de l’angiotensina II (ARA II) s’associen a un petit augment del risc de càncer, segons una metanàlisi d’assaigs clínics (Lancet Oncol 2010).

Es van incloure assaigs clínics amb ARA II d’almenys un any de durada i com a mínim 100 pacients. A partir de les dades de cinc assaigs clínics amb prop de 62.000 pacients, es va trobar que els tractats amb ARA II (un 85% rebien telmisartan) presentaven un augment significatiu del risc d’un nou càncer (7,2%) en comparació dels controls (6%). Quan es va analitzar el tipus de càncer, només augmentava de manera significativa el de pulmó. No hi va haver diferències significatives en les morts per càncer. Es calcula que caldria tractar 143 pacients durant uns 4 anys perquè es produeixi un nou cas de càncer. Els autors consideren que l’increment del risc de càncer és modest i que no es poden treure conclusions sobre el risc per a cada ARA II.

L’any 2003, a l’assaig CHARM es va registrar un augment significatiu del risc de càncers mortals en els tractats amb candesartan, comparat amb placebo (Lancet 2003;362:1677-78). Tot i que no se’n coneix el mecanisme, s’ha suggerit que els receptors de l’angiotensina II estarien implicats en la regulació de la proliferació cel•lular, l’angiogènesi i el creixement tumoral.

Fins que no hi hagi més dades, els ARA II s’haurien d’utilitzar amb molta precaució, en concret el telmisartan, i reservar-los per als pacients que no toleren els IECA (Lancet Oncol 2010), atès que no s’han mostrat més eficaços (Butll Groc 2009;22:13-16) .

D’altra banda, l’FDA ha anunciat que revisava la seguretat de l’olmesartan, després que una anàlisi de dos assaigs en curs en pacients diabètics suggerís un augment de la mortalitat cardiovascular en els tractats.

Malgrat les limitacions d’aquesta metanàlisi, com la manca d’accés a les dades individuals, les metanàlisis d’assaigs clínics poden detectar nous efectes adversos, com en els casos recents de la rosiglitazona o el rofecoxib (Butll Groc 2008;21:5-8).