En pacients d’edat avançada amb MPOC, l’inici d’ús d’anticolinèrgics i d’estimulants beta-adrenèrgics de llarga durada s’associa a un augment de risc cardiovascular similar, segons els resultats d’un estudi de casos i controls niat (JAMA Intern Med 2013;20 maig).

A partir de dades de registres canadencs, es van incloure 191.000 pacients amb MPOC de més de 65 anys, un 28% dels quals havien tingut un episodi cardiovascular. D’aquests, gairebé 27.000 van ser aparellats amb controls. Els nous usuaris d’anticolinèrgics i d’estimulants beta de llarga durada van presentar més risc d’esdeveniments cardiovasculars, en comparació dels no usuaris (OR d’1,31 i 1,14, respectivament), sense diferències significatives entre ambdós grups de fàrmacs. El risc semblava més alt després de 2 a 3 setmanes d’iniciar el tractament. Els autors recomanen una supervisió estreta dels pacients amb MPOC que necessiten broncodilatadors de llarga durada, independentment del grup de fàrmacs. No obstant, segons l’editorial acompanyant, no es pot fer una recomanació ferma (JAMA Intern Med 2013;20 maig).

Els hipnosedants són àmpliament prescrits, sobretot en persones d’edat avançada. Poden produir pèrdua de memòria, caigudes, fractures i accidents de trànsit, fatiga durant el dia, tolerància i addicció. Els d’acció més curta, com zolpidem o zopiclona, s’han associat a somnambulisme i comportaments complexos durant el son.

A aquests riscos coneguts, s’hi han afegit recentment senyals que indiquen un possible risc de demència en gent gran, de pneumònia, i fins i tot d’augment de la mortalitat. En el darrer número del Butlletí Groc es revisen els resultats de nous estudis sobre els riscos associats.

Atès l’elevat consum d’aquests fàrmacs, els riscos associats poden tenir un impacte sanitari considerable.

Amb el títol “Nou anys després del Vioxx: els AINE encara són motiu de preocupació” al darrer article de l’NPS Direct es revisen les darreres novetats sobre el risc cardiovascular dels AINE i es recomana:

• Emprar la mínima dosi eficaç, durant el menor temps possible.
  
• Triar l’AINE amb menys risc.
  
• Tenir especial precaució quan es prescriu diclofenac.
  
• Considerar els factors de risc cardiovascular abans de prescriure’ls.
  

L’Agència Europea del Medicament (EMA) ha publicat una llista inicial dels medicaments sotmesos a plans especials de farmacovigilància (EMA, 25 d’abril 2013).

Aquests medicaments inclouran un triangle negre invertit en els seus prospectes i fitxes tècniques, juntament amb una breu explicació sobre el significat d’aquest triangle. L’objectiu d’aquest símbol és promoure la notificació de sospites de reaccions adverses per part dels professionals sanitaris, perquè el medicament és nou (autoritzats des de gener de 2011) o perquè hi ha dades limitades sobre la seva seguretat.

El tolvaptan (Samsca) no s’hauria d’utilitzar durant més de 30 dies ni en pacients amb hepatopatia prèvia, com cirrosi hepàtica, segons ha alertat l’FDA nord-americana).

El tolvaptan és un antagonista selectiu dels receptors de vasopressina V2 autoritzat a Europa per al tractament de la hiponatrèmia secundària a la SIADH (notícia, març 2011). En assaigs clínics en pacients amb malaltia poliquística renal tractats amb tolvaptan s’ha observat un augment del risc de toxicitat hepàtica. En cas que apareguin signes de toxicitat hepàtica, cal suspendre el tractament.

Diversos fàrmacs poden ser causa d’hiperglucèmia en pacients no diabètics, produir una diabetis o descompensar una diabetis existent, tot i que poques vegades s’hi pensa.

En el darrer número de Farmacovigilància es revisen les hiperglucèmies de causa farmacològica (Butll Farmacovigilància 2013;11:1-3). Els medicaments implicats són sobretot corticoides, antipsicòtics atípics, antiretrovirals, antineoplàstics, alguns antihipertensius i contraceptius orals, entre d’altres. Davant l’aparició d’una hiperglucèmia, cal valorar el paper dels fàrmacs que pren el pacient.

L’ús d’inhibidors de la bomba de protons (IBP) en persones d’edat avançada després de l’alta d’hospitals d’aguts s’associa a un augment de la mortalitat, segons els resultats d’un estudi recent (JAMA Intern Med 2013;173:518-23).

Es va avaluar la relació entre el tractament amb IBP i el risc de mort o de la variable combinada de mort o reingrés en 491 pacients de 65 anys o més donats d’alta d’hospitals d’aguts. L’ús d’IBP, sobretot a dosis altes, es va associar a un augment de la mortalitat, però no de la variable combinada. Els autors conclouen que cal ser prudent en l’ús d’aquests fàrmacs, sobretot en persones d’edat avançada, i considerar els efectes beneficiosos i els riscos del tractament prolongat amb IBP.

Com es conclou en l’editorial acompanyant, només perquè el pacient hagi tolerat un tractament prolongat no significa que sigui un tractament adequat. Una revisió acurada i regular del tractament del pacient i la retirada dels medicaments que ja no es consideren necessaris permetrà una prescripció més prudent (JAMA Intern Med 2013;173:524-25).

El ranelat d’estronci (Osseor, Protelos) s’ha associat a un increment del risc d’infart de miocardi, segons ha alertat l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS, 16 de abril).

Fa un any s’alertava del risc de tromboembolisme venós i reaccions dermatològiques greus en pacients tractats amb ranelat d’estronci (notícia març 2012).

Tot i que l’Agència europea ha anunciat que revisarà la relació benefici-risc del ranelat d’estronci, aquests riscos superen els possibles efectes beneficiosos en l’osteoporosi en dones postmenopàusiques i en homes amb alt risc de fractura.

L’administració d’estatines a dosis altes s’associa a un augment dels ingressos per insuficiència renal aguda, sobretot durant els primers 120 dies de tractament, segons un estudi observacional retrospectiu (BMJ 2013;346:f880).

A partir de bases de dades administratives, es van avaluar les taxes d’ingrés per insuficiència renal aguda en més de dos milions de pacients que havien iniciat tractament amb una estatina. Es van considerar d’alta potència la rosuvastatina (10 mg o més), atorvastatina (20 mg o més) i simvastatina (40 mg o més); les altres dosis d’estatines es van considerar de baixa potència.

Entre els pacients sense insuficiència renal crònica, els tractats amb estatines d’alta potència tenien un 34% més risc de ser hospitalitzats per insuficiència renal aguda durant els primers 120 dies de tractament que els tractats amb pautes de baixa potència. Els pacients amb malaltia renal prèvia van presentar menys increment del risc (prop d’un 10%) amb dosis altes. Els autors calculen que per cada 1.700 pacients sense malaltia renal prèvia tractats amb una estatina d’elevada potència (en comptes d’una de baixa potència) durant 120 dies es produiria un ingrés addicional per insuficiència renal. Tot i que aquest augment de risc podria estar relacionat amb un increment del risc de rabdomiòlisi, el mecanisme no es coneix del tot (BMJ 2013;346:f1531)

L’FDA ha anunciat que està avaluant si els hipoglucemiants que actuen sobre el sistema hormonal de les incretines augmenten el risc de metaplàsia pancreàtica (FDA, 14 març).

Tant els anàlegs del GLP-1 (exenatida, liraglutida), com els inhibidors de la DPP-4 (sitagliptina, vildagliptina, saxagliptina, linagliptina) poden ser causa de pancreatitis (Butll Groc 2010;23:9-12). En un estudi observacional recent, el tractament amb sitagliptina o exenatida s’ha associat al doble de risc d’ingrés per pancreatitis aguda, en comparació dels tractats amb hipoglucemiants no basats en les incretines (JAMA Intern Med 2013; 25 febrer).

Arran d’aquestes dades i la notificació de casos de pancreatitis greu, l’agència nord-americana ha iniciat la revisió de dades no publicades de toxicitat pancreàtica en mostres de teixit de pacients amb diabetis que van morir.