Els suplements amb àcids grassos omega 3 no han mostrat reduir la morbiditat cardiovascular en pacients amb múltiples factors de risc cardiovascular, segons un assaig clínic recent (N Engl J Med 2013;368:1800-8).

En un assaig clínic en pacients amb antecedent d’infart de miocardi els suplements d’1 g al dia d’àcids grassos omega 3 van reduir la mortalitat cardiovascular i la mort sobtada (Butll Groc 2005;18:13-14). No obstant, en altres assaigs de prevenció secundària no hi van mostrar efecte beneficiós. En una metanàlisi recent de 20 assaigs clínics, amb prop de 69.000 pacients, els suplements d’àcids grassos poliinsaturats omega 3 no van reduir la mortalitat, l’infart, ni l’ictus, durant un seguiment d’1 a 6 anys (JAMA 2012;308:1024-33).

En aquest assaig italià, s’hi van incloure uns 12.500 pacients amb diversos factors de risc cardiovascular o malaltia arterioscleròtica (angina, ictus previ o malaltia vascular perifèrica) però sense infart de miocardi. Van ser aleatoritzats a rebre 1 g al dia d’àcids grassos omega 3 o bé placebo. Després d’un seguiment mitjà de 5 anys, la incidència de la variable principal (mort, infart no mortal i ictus no mortal) va ser similar en els dos grups. Tampoc no es van observar diferències en les variables secundàries entre els dos grups. Els autors conclouen que els suplements d’àcids omega 3 no redueixen la mortalitat de causa cardiovascular ni els ingressos per causes cardiovasculars.

En persones d’alt risc cardiovascular una dieta mediterrània redueix els esdeveniments cardiovasculars greus, en comparació d’una dieta baixa en greixos, segons els resultats d’un estudi espanyol del qual se n’han fet ressò els mitjans de comunicació (NEJM 2013; 25 febrer).

A l’assaig clínic PREDIMED, 7.447 persones d’alt risc cardiovascular van ser aleatoritzats a una dieta mediterrània complementada amb oli d’oliva verge (un litre per setmana), una dieta mediterrània complementada amb fruits secs (30 g al dia), o una dieta baixa en greixos. Els participants van rebre consell dels dietistes sobre com seguir la dieta, i el compliment va ser bo en els tres grups. Després d’un seguiment mitjà de 4,8 anys, la incidència de la variable principal combinada d’infart de miocardi, ictus o mortalitat cardiovascular va ser un 30% menor en els dos grups de dieta mediterrània, en comparació del grup control. Dels components de la variable principal, només la diferència en el risc d’ictus va assolir la significació estadística.

Segons els autors, aquests resultats donen suport als efectes beneficiosos de la dieta mediterrània per a la prevenció primària de la malaltia cardiovascular.

El pian és una infecció causada pel Treponema pallidum pertenue, un bacteri similar a l'agent causal de la sífilis, i es transmet per contacte per la pell en les regions tropicals humides. El pian causa desfiguració, i lesions de vegades doloroses de la pell i els ossos. Les manifestacions clíniques es poden dividir en tres etapes, però, a diferència de la sífilis, no es transmet de mare a fill. Una campanya massiva per eradicar el pian durant els anys cinquanta i seixanta amb un tractament amb penicil·lina va reduir el nombre de casos al món, però en els darrers anys a l’Àfrica, Àsia i el Pacífic occidental ha reaparegut. L’any 2012, els resultats d’un assaig clínic van mostrar que una dosi oral d’azitromicina era tan eficaç com la penicil·lina intramuscular per al tractament de la malaltia (Lancet 2012;379:342-47), i l’OMS va endegar una nova iniciativa per eradicar el pian per al 2020.

En el darrer número del Lancet es revisa aquesta malaltia (Lancet 2013; 13 de febrer).

El rivaroxaban s’ha mostrat no inferior a l’enoxaparina per prevenir la malaltia tromboembòlica venosa (MTEV) en pacients mèdics ingressats amb una malaltia aguda, però augmenta el risc d’hemorràgia, segons els resultats de l’estudi Magellan (NEJM 2013;368:513-23).

Es van aleatoritzar 8.101 pacients ingressats amb una malaltia mèdica aguda i amb mobilitat limitada a rebre enoxaparina (40 mg al dia per via subcutània) durant 10 dies més un placebo oral 35 dies, o bé rivaroxaban (10 mg al dia per via oral) durant 35 dies més un placebo subcutani. Després de 10 dies de tractament, la taxa de la variable principal combinada (TVP proximal asimptomàtica, TVP proximal o distal simptomàtica, TEP simptomàtic, o mort per MTEV) va ser similar entre els tractats amb rivaroxaban (2,7%) i els tractats amb enoxaparina (2,7%). La incidència d’hemorràgia als 10 dies va ser superior amb rivaroxaban (2,8%) que amb enoxaparina (1,2%). Després de 35 dies, la incidència de la variable principal va ser menor en el grup tractat amb rivaroxaban (4,4%) que en el grup d’enoxaparina (5,7%), però la taxa d’hemorràgia greu o clínicament rellevant va ser més freqüent amb rivaroxaban (4,1%) que amb enoxaparina (1,7%).

Un consell individualitzat sobre la cura de la pell en professionals sanitaris amb èczema de mans és més eficaç que el tractament habitual, segons els resultats d’un assaig clínic (BMJ, 12 desembre).

A fi d’avaluar l’eficàcia d’un programa de prevenció secundària sobre la cura de les mans, 255 professionals sanitaris de tres hospitals de Dinamarca amb èczema de mans van ser aleatoritzats a un programa individualitzat (123 participants) o bé a rebre l’atenció habitual (132 participants del grup control). En el grup d’intervenció es van fer proves cutànies d’al·lèrgia i assessorament, que va incloure l'ús d'una crema hidratant sense perfum rica en lípids (tres vegades al dia), de guants en exposar les mans a l'aigua, i de desinfectants en comptes de rentat quan sigui possible.

Cinc mesos després, el grup d’intervenció va presentar una millora significativa de la puntuació de l’índex de gravetat de l’èczema en comparació del grup control, així com de l’índex de qualitat de vida en dermatologia. Aquest assaig aporta les millors proves sobre l’eficàcia d’una intervenció educativa per a la prevenció secundària de l’èczema de mans en professionals sanitaris, tot i que no es coneix la cost-efectivitat d’aquest programa (BMJ, 12 desembre).

El trastorn bipolar augmenta el risc de resultats adversos en la gestació i el part, independentment del tractament, segons un estudi observacional suec (BMJ 2012;345:e708).

En un estudi de cohorts de base poblacional, es van identificar més de 300.000 dones que havien donat a llum en un període de 4 anys, incloses unes 300 dones amb trastorn bipolar tractades amb estabilitzadors de l'estat d'ànim (com liti o antipsicòtics) durant l'embaràs i 600 no tractades amb trastorn bipolar. Després d’ajustar per diversos factors de confusió, les pacients amb trastorn bipolar (tractades o no tractades) tenien més risc de part per cesària, part instrumental, inici del part no espontani i part prematur, en comparació de les dones sense malaltia mental. A més, les dones no tractades van ser més propenses a tenir nadons amb hipoglucèmia neonatal i microcefàlia.

Segons l’editorial acompanyant, la qüestió no és tractar o no tractar, sinó com tractar les pacients de manera òptima (perquè no hi ha cap fàrmac desproveït de riscos) i triar l’opció menys perjudicial. D'altra banda, el tractament farmacològic és només una part de l’abordatge global de les gestants amb trastorns psiquiàtrics greus i persistents i cal un enfocament integrat del tractament (BMJ 2012;345:e7367).

En pacients que han patit un episodi no provocat de malaltia tromboembòlica venosa (MTEV), el tractament amb àcid acetilsalicílic (AAS) després d’un tractament anticoagulant no redueix la taxa de recurrència de la MTEV, però disminueix els esdeveniments vasculars majors, segons els resultats d’un assaig clínic (NEJM 2012; 4 novembre).

A l’assaig ASPIRE (Aspirin to prevent recurrent venous thromboembolism), 822 pacients que havien completat un tractament anticoagulant després d’un primer episodi de MTEV no provocat van ser aleatoritzats a rebre 100 mg d’AAS o bé placebo. Després d’un seguiment mitjà de 3 anys, la MTEV recurrent es va produir en un 6,5% per any amb placebo i en un 4,8% per any amb AAS, tot i que aquesta diferència no era significativa. No obstant, l’AAS va reduir la taxa de dos variables secundàries combinades d’esdeveniments cardiovasculars: la composta de MTEV, IAM, ictus o mort cardiovascular es va reduir en un 34%, i la de MTEV, IAM, ictus, hemorràgia greu o mort de qualsevol causa en un 33%. No hi va haver diferències significatives en la incidència d’hemorràgia greu ni d’hemorràgia clínicament rellevant.

Els efectes beneficiosos de l’àcid acetilsalicílic (AAS) després del diagnòstic de càncer colorectal pot dependre de mutacions en el gen PIK3CA, segons un estudi recent (NEJM 2012;367:1596-606).

Es van avaluar les dades de 964 pacients amb càncer de còlon o de recte procedents de dos estudis de cohorts (el Nurses’ Health Study i l’estudi de seguiment Health Professionals), amb informació sobre l’ús d’AAS després del diagnòstic i la presència de mutacions del PIK3CA. Un 17% presentaven tumors amb mutació del PIK3CA. Durant uns 12 anys de seguiment, un 41% dels pacients van morir. Entre els pacients amb mutacions del PIK3CA, l’ús d’AAS es va associar amb una reducció d’un 82% de la mortalitat per càncer colorectal i d’un 46% de la mortalitat per totes les causes, en comparació dels no usuaris. Entre els pacients sense mutacions, l’AAS no va mostrar efecte sobre la supervivència. Tot i que calen més estudis per confirmar aquestes troballes, la mutació del PIK3CA podria ser un biomarcador útil per al tractament adjuvant del càncer colorectal (NEJM 2012;367:1650-51).

S’ha anunciat l’aturada precoç d’un estudi sobre una intervenció intensiva per modificar estils de vida en pacients diabètics perquè la pèrdua de pes no s’acompanya d’una reducció del risc cardiovascular, segons una notícia del National Institutes of Health (NIH News, 19 d’octubre).

A l’assaig clínic Look AHEAD, es van aleatoritzar 5.145 pacients diabètics obesos o amb sobrepes a una dieta i exercici intensius o bé a educació general de la diabetis. Tot i que els pacients del grup d’intervenció intensiva van perdre més pes que els controls (un 5% en comparació d’un 1% del pes inicial), no es va associar a una reducció dels esdeveniments cardiovasculars després d’11 anys de seguiment. No obstant, la mortalitat cardiovascular va ser baixa en els dos grups i la intervenció es va associar a altres efectes beneficiosos, com menys apnea del son, menys necessitat de tractament hipoglucemiant, més mobilitat física i millor qualitat de vida.

Els inhibidors de les prostaglandines i els bloquejadors dels canals de calci s’han mostrat més eficaços que altres tocolítics per retardar el part i millorar els resultats fetals i materns, tot i que cap tocolític no ha mostrat reduir la morbimortalitat neonatal, segons els resultats d’una revisió sistemàtica ( BMJ 2012;345:e6226).

Per al tractament tocolític a fi de retardar el part preterme s’han avaluat diversos fàrmacs, com estimulants beta-adrenèrgics (ritodrina), sulfat de magnesi, inhibidors de les prostaglandines (indometacina), bloquejadors dels canals de calci (nifedipina), o bloquejadors dels receptors de l’oxitocina (atosiban), entre d’altres. En aquesta metanàlisi es van incloure 95 assaigs clínics sobre tractament tocolític en dones amb risc de part prematur. En comparació de placebo, la probabilitat de retardar el part 48 hores va ser més alta amb els inhibidors de les prostaglandines (OR=5,39), seguit de sulfat de magnesi, bloquejadors dels canals de calci, estimulants beta-adrenèrgics, i atosiban. Cap tipus de tocolític no va ser més eficaç que placebo per reduir la síndrome de dificultat respiratòria neonatal ni la mortalitat neonatal. En comparació de placebo, els efectes adversos que van requerir un canvi de medicació van ser més freqüents amb els estimulants beta-adrenèrgics (OR=22,68), el sulfat de magnesi (OR=8,15) i els bloquejadors dels canals de calci (OR=3,80).