En un article de perspectiva, J Avorn reflexiona sobre com l'avaluació dels riscos dels fàrmacs s'ha convertit en molt més sofisticada en els darrers dos segles (NEJM 2012;367:193-97).

Des dels casos del dietilenglicol l’any 1937 o la talidomida els anys seixanta al rofecoxib o la rosiglitazona en els darrers anys, s'han desenvolupat nous mètodes per avaluar els riscos dels medicaments. Al llarg d'aquesta història, l'estudi i la gestió d'aquest aspecte inevitable de la terapèutica han implicat una complexa interacció entre la pràctica clínica, la farmacologia, l'epidemiologia i la política. Un major accés a les dades i l'aplicació de noves tecnologies de la informació i de mètodes epidemiològics sofisticats ofereixen eines valuoses per establir la relació benefici-risc dels fàrmacs per al bé dels pacients.