Dos articles recents confirmen els riscos de la rosiglitazona (Avandia).

Una metanàlisi publicada el 2007, sobre 42 assaigs clínics de 24 setmanes o més de durada, va revelar un augment significatiu del risc d’infart de miocardi amb rosiglitazona i un increment de la mortalitat cardiovascular en el límit de la significació estadística (NEJM 2007;356:2457-71). Aquestes troballes s’afegien al risc descrit de fractures associat a l’ús de glitazones. En una actualització d’aquesta metanàlisi, amb 56 assaigs clínics, s’hi ha observat un augment significatiu del risc d’infart de miocardi, però no de la mortalitat cardiovascular ni de la mortalitat per totes les causes (Arch Intern Med 2010;28 juny).

En un estudi retrospectiu de cohorts en més de 200.000 pacients de més de 65 anys, els tractats amb rosiglitazona o pioglitazona van ser seguits fins a 3 anys. En comparació dels tractats amb pioglitazona, els que rebien rosiglitazona tenien més risc d’ictus, d’insuficiència cardíaca i una mortalitat més elevada (JAMA 2010;304(4)).

Fa uns mesos un informe del Comitè de finances del Senat nord-americà va revelar que el laboratori fabricat de rosiglitazona coneixia els possibles riscos cardiovasculars anys abans que es fessin públics i no en va alertar els pacients ni les autoritats reguladores (notícia març 2010). Aquestes irregularitats plantegen la necessitat de canvis en la regulació de medicaments (BMJ 2010;340:785-9).

Aquestes dades confirmen la relació benefici-risc desfavorable de la rosiglitazona (Butll Groc 2007;20:13-6). Atès el risc d’efectes greus a canvi d’efectes beneficiosos més que dubtosos, no sembla justificable que la rosiglitazona continuï al mercat (JAMA 2010;28 de juny).

Destaquem alguns articles de recent publicació, els comentaris dels quals podeu consultar a la base de dades SIETES:

• Un assaig clínic sobre l’eficàcia de reduir les concentracions d’homocisteïna amb vitamina B12 i àcid fòlic en pacients que han patit un infart de miocardi (JAMA 2010;303:2486-94).
  
• Una metanàlisi sobre el risc cardiovascular en pacients diabètics (Lancet 2010;375:2215-22) i un editorial (Lancet 2010;375:2195-6).
  
• L’FDA anuncia la retirada de gemtuzumab per un augment de la mortalitat i per manca d’eficàcia en la leucèmia mieloide aguda.
  
• Una revisió sobre l’endometriosi (BMJ 2010;340:c2168).
  

Destaquem alguns articles de recent publicació, els comentaris dels quals podeu consultar a la base de dades SIETES:

• Un document de consens sobre l’associació entre diabetis i determinats tipus de càncer (CA 2010).
  
• Una revisió clínica sobre l’eficàcia de l’exercici físic en la prevenció primària cardiovascular (Circulation 2010;121:2601-4).
  
• Carta oberta de la ISDB i el Forum medicaments Europa sobre política de conflictes d’interès a l’EMA.
  
• Una revisió sobre medicaments fotosensibilitzants (Bol Infac 2010;18:23-8).
  

Els antagonistes del receptor de l’angiotensina II (ARA II) s’associen a un petit augment del risc de càncer, segons una metanàlisi d’assaigs clínics (Lancet Oncol 2010).

Es van incloure assaigs clínics amb ARA II d’almenys un any de durada i com a mínim 100 pacients. A partir de les dades de cinc assaigs clínics amb prop de 62.000 pacients, es va trobar que els tractats amb ARA II (un 85% rebien telmisartan) presentaven un augment significatiu del risc d’un nou càncer (7,2%) en comparació dels controls (6%). Quan es va analitzar el tipus de càncer, només augmentava de manera significativa el de pulmó. No hi va haver diferències significatives en les morts per càncer. Es calcula que caldria tractar 143 pacients durant uns 4 anys perquè es produeixi un nou cas de càncer. Els autors consideren que l’increment del risc de càncer és modest i que no es poden treure conclusions sobre el risc per a cada ARA II.

L’any 2003, a l’assaig CHARM es va registrar un augment significatiu del risc de càncers mortals en els tractats amb candesartan, comparat amb placebo (Lancet 2003;362:1677-78). Tot i que no se’n coneix el mecanisme, s’ha suggerit que els receptors de l’angiotensina II estarien implicats en la regulació de la proliferació cel•lular, l’angiogènesi i el creixement tumoral.

Fins que no hi hagi més dades, els ARA II s’haurien d’utilitzar amb molta precaució, en concret el telmisartan, i reservar-los per als pacients que no toleren els IECA (Lancet Oncol 2010), atès que no s’han mostrat més eficaços (Butll Groc 2009;22:13-16) .

D’altra banda, l’FDA ha anunciat que revisava la seguretat de l’olmesartan, després que una anàlisi de dos assaigs en curs en pacients diabètics suggerís un augment de la mortalitat cardiovascular en els tractats.

Malgrat les limitacions d’aquesta metanàlisi, com la manca d’accés a les dades individuals, les metanàlisis d’assaigs clínics poden detectar nous efectes adversos, com en els casos recents de la rosiglitazona o el rofecoxib (Butll Groc 2008;21:5-8).

Destaquem alguns articles de recent publicació, els comentaris dels quals podeu consultar a la base de dades SIETES:

• Un estudi observacional sobre risc de malformacions congènites per àcid valproic (NEJM 2010;362:2185-93).
  
• Un estudi observacional sobre risc cardiovascular associat a l’ús dels diferents AINE (Circulation 2010;juny:1-12).
  
• Una revisió sobre el biaix de publicació (Trials 2010;11:37).
  
• Una revisió sobre el suïcidi, factors de risc i estratègies de prevenció (Plos Med 2010;7(6):e1000271).
  

En pacients amb degeneració macular neovascular, l’administració intravítria de bevacizumab és més eficaç que la verteporfina o el pegaptanib per millorar l’agudesa visual, segons els resultats d’un assaig clínic recent (BMJ 2010;340: c2459).

Es van aleatoritzar 131 pacients amb degeneració macular associada a l’edat (DMAE) neovascular a rebre bevacizumab per via intravítria (1,25 mg en tres injeccions intravítries a intervals de sis setmanes, seguides de més tractament si calia a intervals de 6 setmanes) o un tractament estàndard en el moment de l’estudi (tractament fotodinàmic amb verteporfina o pegaptanib intravitri). Al cap d’un any, un 32% dels pacients tractats amb bevacizumab havien guanyat agudesa visual, en comparació d’un 3% del grup de tractament estàndard. Entre els 65 pacients tractats amb bevacizumab, no es van observar casos d’endoftalmitis o uveïtis greu relacionada amb la intervenció. Els autors conclouen que l’administració intravítria de bevacizumab és més eficaç que el pegaptanib o la verteporfina, amb una baixa incidència d’efectes adversos oculars greus.

El pegaptanib i el ranibizumab són dos inhibidors del factor de creixement endotelial vascular (VEGF) d’administració per via intravítria comercialitzats per al tractament de la DMAE. El bevacizumab podria ser una alternativa a un cost molt inferior, però no està aprovat en aquesta indicació (Butll Groc 2007;20:17-20).

En aquest petit assaig, el bevacizumab per via intravítria sembla eficaç i segur, però caldrà esperar els resultats de l’assaig comparatiu en curs entre bevacizumab i ranibizumab (BMJ 2010;340:c2834).

Diversos assessors de l’OMS en la pandèmia de grip van cobrar dels laboratoris farmacèutics i aquests conflictes d’interessos no van ser declarats públicament, segons revela una investigació publicada pel BMJ (BMJ 2010;340: c2912).

Fa uns mesos es va saber que alguns experts de l’OMS sobre grip tenien relacions amb companyies farmacèutiques (BMJ 2010;340:119; BMJ 2010;340: 119). Ara que es compleix un any de la declaració oficial de la pandèmia de grip, un informe detallat es fa ressò que diversos experts implicats en els plans de pandèmia de l’OMS tenien conflictes d’interès i alguns havien rebut diners dels laboratoris fabricants de vacunes i d’antivírics. Aquesta manca de transparència sobre els conflictes d’interessos, juntament amb la modificació de la definició de pandèmia i qüestions no resoltes sobre les dades de les intervencions terapèutiques generen forts dubtes sobre l’actuació de l’OMS davant de la pandèmia.

Els governs europeus s’han gastat milions d’euros en vacunes i antivírics contra la pandèmia de grip. De manera similar al que va succeir fa uns anys amb la grip aviària, molts dels medicaments no s’han utilitzat. En un informe del passat 3 de juny, l’Agència Europea del Medicament (EMA) va informar que tres laboratoris havien distribuït més de 179 milions de dosis de la vacuna contra la nova grip en els darrers mesos a Europa occidental.

En un editorial acompanyant, es comenta que l’OMS hauria de fer públic el seu informe i els conflictes d’interessos dels seus assessors, així com desenvolupar regles més estrictes d’aquestes relacions, a fi de recuperar la seva credibilitat i poder restablir la confiança en el sistema sanitari públic global.

Destaquem alguns articles de recent publicació, els comentaris dels quals podeu consultar a la base de dades SIETES:

• Un butlletí sobre l’ús d’antibiòtics en atenció primària i l’aparició de resistències (Bit 2010;18:13-27).
  
• Recomanacions de les societats americanes de diabetis i de cardiologia sobre l’AAS en prevenció primària cardiovascular en pacients diabètics (Circulation 2010;121).
  
• Un estudi de cohorts per validar l’escala QRISK2 per predir el risc cardiovascular (BMJ 2010; 340:c2442) i un editorial (BMJ 2010; 340:c2334).
  
• Un estudi de casos i controls sobre el risc d’ictus associat al THS per via oral i amb pegats (BMJ 2010;340:c2519).
  

En pacients amb un primer episodi de psicosi els antipsicòtics clàssics són tan eficaços com els nous, segons una metanàlisi recent (Br J Psychiatry 2010;196:434-9).

Es van incloure 15 assaigs clínics amb un total de 2.522 pacients amb una psicosi incipient. No es van observar diferències entre els antipsicòtics clàssics i els atípics en les taxes de retirada ni en els efectes sobre els símptomes. Els pacients tractats amb antipsicòtics atípics van guanyar 2,1 kg més de pes que els tractats amb clàssics, mentre que els tractats amb haloperidol van presentar més efectes adversos extrapiramidals. Els autors conclouen que no hi ha diferències d’eficàcia entre els antipsicòtics clàssics i els nous, però presenten un perfil d’efectes adversos diferent.

En una metanàlisi de 150 assaigs clínics amb més de 21.000 pacients amb esquizofrènia es conclou que els nous antipsicòtics no suposen un avenç terapèutic respecte dels clàssics i no es poden considerar un grup heterogeni de fàrmacs (Lancet 2009;373:31-41). Aquests resultats confirmen els d’estudis previs i, per tant, cal avaluar la relació benefici-risc de cada antipsicòtic i individualitzar el tractament segons les característiques clíniques de cada pacient (Lancet 2009;373:4-5).